Galeriacicastello

Riu Xúquer a l'altura de "la barca"

Castelló de la Ribera, 8 de Setembre de 2006

Recorde, quan tenia uns nou anys, com vaig construir un robot amb les peces d’alguns electrodomèstics vells que els meus pares havien abandonat en la cambra dels trastos. Volia ser enginyera. Els estudis en la Politècnica de València m’han exigit un gran esforç. Han estat uns anys en què, pràcticament, només he viscut per a l’estudi. Però ha valgut la pena, he aprés molt i he aconseguit un dels meus somnis.

Aquell dia vaig anar a València amb el meu pare. Vàrem quedar si ell acabava prompte, tornaríem junts amb el cotxe. Mon pare és un polític molt conegut a la comarca. Aquest dia havia anat a fer unes gestions en la conselleria d’Infrastructures i Transports. Segurament volia que tornàrem junts per poder parlar, ja que per les seues obligacions aquests moments eren cada vegada més escassos. La veritat és que per parlar sempre he tingut a ma mare, que ha estat la persona que més m’ha ajudat perquè poguera acabar una carrera tan dura a la Politècnica. Ma mare ha estat pendent, cada dia, de la nostra educació. No només del tema de l’escola i dels estudis posteriors, sinó de tot allò que implica l’educació dels fills en una societat tan complexa com l’actual. El meu pare ha dedicat la major part del seu temps a la política, a l’ideal de millorar la societat. No tot el seu temps, però quasi. Primer, sempre ha estat la política, després la família.

Aquell matí de dilluns 3 de juliol, vaig anar a la universitat, per saber, si finalment, era ja enginyera. Em vaig alçar molt matí perquè havia quedat amb el meu millor amic per esmorzar a València i parlar sobre les vacances. Pensàvem anar uns dies a Formentera i recórrer tota l’illa amb bicicleta. Banyar-nos en les platges d’aigües cristal•lines, prendre el sol i passar uns dies amb uns amics italians que havíem conegut en el viatge de final de carrera. Quan vaig saber les notes finals estava tant contenta que només volia arribar a casa. Li vaig telefonar a mon pare. Ja tens una filla enginyera! Després de parlar amb ell, vaig començar a marcar per donar-li la notícia a ma mare, però no!. Li vaig enviar un missatge a mon pare i li vaig dir que no m’esperara, que acabara tranquil•lament la seua feina perquè jo agafaria el primer trenet que passara per plaça d’Espanya i me’n tornaria al poble. Volia compartir l’alegria de la notícia, en directe, amb ma mare i els meus germans. El meu amic Robert volia que ho celebrara amb ell, que dinàrem junts a la platja de la Malvarosa. Vaig dir-li que no, que ja tindríem totes les vacances per celebrar-ho. Només volia arribar prompte a casa i abraçar ma mare i els meus germans. Em va acompanyar fins la plaça d’Espanya, vàrem baixar les escales, ens vàrem donar un bes i ens vàrem acomiadar fins dijous.

Ara ja no podré exercir d’enginyera . No sé encara on estic. És un indret diferent a tot el que he conegut fins ara, això si, és un lloc tranquil, plàcid, pareix que l’espai i el temps ací no existeixen.

Nosaltres les víctimes ja no podem fer res, ja no existim en el món dels vius, ja no podem compartir res amb els éssers que més ens estimem. Els qui sí podeu fer alguna cosa, per nosaltres, per les nostres famílies, però també per vosaltres, sou vosaltres mateixos. Com a mínim podeu fer que se’ns recorde, que no s’oblide que vàrem ser víctimes per alguna raó. Nosaltres mai no havíem volgut ser víctimes, no havíem volgut mai aturar les nostres il•lusions i projectes de la forma com ens vàrem obligar a fer-ho. Nosaltres no ho volíem així.

Va ser la incompetència i la irresponsabilitat de tots aquells que tenen el deure de vetlar per la seguretat en els transport públic. Ells que sabien com era la seguretat de la línia 1 del metro de València, van deixar que això passara. Irresponsabilitat política, entre altres coses, per malgastar els diners públics en històries i actes innecessàris i per desviar partides dels pressupostos destinades exclusivament per millorar les infrastructures d’aquell mitjà de transport en el qual deixàrem d’existir.

Ara ja s’han instal•lat les balises de frenada automàtica. Ara, sí. Si hagueren estat instal•lades no hauria passat la desgràcia. Després de la desgràcia, els polítics han negociat i debatut, en una espècie de comissió, o potser, un teatre de l’absurd o de la burla, amb l’únic objectiu de perdre els menys vots possibles i procurar traure’n la major rendibilitat amb el mínim cost polític.

Nosaltres, les víctimes, ja no existim per a ells, només existim en les memòries dels nostres familiars i dels amics. Ara quan veig com han muntat aquesta broma esperpèntica per aclarir què ha passat, comprenc que nosaltres i vosaltres no existim mai per a ells. Ells a la seua. Si tu me’n traus una, jo te’n retraure tres. Tu que vas fer en tots els anys que manareu!, i tu que dius, ara tu ho has fet molt pitjor! Patètic. Crearen la comissió-teatre, només, per tranquil•litzar les seues consciències i, així poder anar-se’n de vacances amb la satisfacció de què havien complit amb el deure que tenien amb la societat. Totes i tots hauran gaudit d’un estiu feliç, hauran viatjat convidats amb els vaixells dels amics constructors i empresaris immobiliaris, hauran menjat àpats exòtics als millors i més cars restaurants de qualsevol illa, hauran rigut, tot i mostrant les seues dentadures límpides, però i les seues ànimes! Segur que estan igual de límpides? L’ànima en la qual tant diuen que creuen, no els reclamarà justícia? La mateixa justícia que reclamen les nostres famílies i nosaltres mateixos des del no-res. No podran enganyar mai ni les seues ànimes, ni les nostres famílies, ni nosaltres les víctimes.

Però ells saben que esteu tots vosaltres. Vosaltres podeu i heu d’exigir que la justícia actue de forma diligent i, que la Generalitat i els partits polítics col•laboren amb la justícia perquè se sàpiguen les responsabilitats de cadascú.

Nosaltres des del dia fatídic, només viurem en el record dels qui ens estimen: ma mare, mon pare, els meus germans, Robert, la família, els amics...Existirem cada vegada que ells i vosaltres ens recordeu.

Ma mare quan parlàvem les dues assossegadament, en adormir-se els meus germans, sempre hem deia, filla, les persones sempre hem de tindre il•lusions per viure intensament, però estigues preparada perquè la vida t’ensenyarà que no tots els somnis són possibles.

Plataforma Cívica de Participació

Castelló de la Ribera, setembre de 2006

Quan la meua filla major va començar en el Severí, també va començar la filla major del alcalde. Recorde que en una reunió el alcalde va parlar contra tots els polítics del poble i de la conselleria perquè no feen el centre nou i va protestar de les condicions que havien de patir els nostres fills. Va dir que a això no hi havia dret. Han passat prop de vint anys, ara és ell alcalde i al dia de hui el poble encara no sap quan tindrà el centre nou.

Però n'hi ha una cosa que clama al cel. Quan paseu per davant del Severí, mireu bé les clases dels xiquets de 3 anys. Segons tinc entés, estes clases eren provisionals perqùe anaven a fer-se unes definitives ben fetes per a tots els xiquets de infantil. Algú sabrà quants anys durà esta provisionalitat? Però lo més grave és la teulada d'uralita que tenen. La uralita és un material prohibit ja fa anys perque és altament cancerigen. Les criatures més menudes i indefenses, les de 3 anys, són les que han de patir estos pabellons, més propis del segle pasat que de la epoca dels pabellons esportius cuberts, segur que no de uralita. Què fa el nostre ajuntament, l'alcalde, el concejal d'educació, el director, els mestres? Xe, que no pasa res, no sigues aixina xica, és que tu protestes de tot, mira que van a fermos el centre nou, em dia l'altre dia una amiga meua de la junta. Xica un poquet de paciència. Però que tota la gent de l'AMPA, també estan segos?, que no saben que en estes clases els nostres fills més xicotets patixen una barbaritat de fret i calor? Què això no són condicions. Lo de la uralita no té nom, és per a denunciar-los a tots, sobretot als que tenen la responsabilitat més primera, el director i l'alcalde per no exigir que lleven les uralites ja. Espere que estos responsables?, llisquen este escrit a vore si encara tenen algo allà dins i fan alguna cosa de trellat. La vergonya no sé si saben lo que és.

PD. Nosaltres, segurament ja no tindrem xiquets per a les clases de 3 anys, però creguem és injust que encara estem com estem en el Severí.